Els meus restaurants

Tickets

Av. del Paral·lel, 164

T. 932 924 250

No... Jo no he anat. Hi va anar el meu fill... D’aquí el títol "next generation". He cedit avui el meu blog a Ricard Sampere jr. i per tant escriu ell...

>>>>>>>>>>>>>>>>>> <<<<<<<<<<<<<<<<

Tiquets es un lloc que hauria esperat que m’hi portés el meu pare, però com alguns de vosaltres ja sabeu, és una mica tossut i es nega a passar pel xou que implica reservar-hi una taula.

Però a mi em feia il·lusió provar Tickets per diversos motius. Primer de tot pel ressò mediàtic que ha obtingut. Segon perquè el disseny dels uniformes de sala ha estat a càrrec de "Cooked in Barcelona", que els que em coneixeu, sabreu que va ser la meva primera experiència laboral. Un cop feta aquesta petita introducció, anem a explicar una mica l’experiència...

Primer de tot cal dir que teníem taula reservada (o tiquet agafat) per dinar dissabte a les dues però que per motius que ara no són al cas, a les dues no podíem ser-hi, així que vàrem trucar i no hi va haver cap inconvenient, en canviar la taula a les tres.

L’arribada a Tickets va ser una mica peculiar. Pel que tinc entès normalment a l’entrada hi ha un noi o una noia disfressat de "elegante portero de chaqué circense (*)" que t’obre un cordó vermell que impedeix l’accés al restaurant i et porta a una saleta d’espera. Però quan vàrem arribar-hi no hi havia ningú, així que vaig apartar el cordó per passar a dins, sentint-me que em saltava algunes de les normes peculiars de Tickets com la de reservar taula "after midnight".

(*) descripció treta del blog d’Estrella Damm (partner, evidentment, de Tickets)
http://mediterraneamente.es/restaurantes/tickets/

Un cop dins, un cambrer ("jefe de pista" segons el blog d’Estrella Damm), amb cara de sorpresa per haver violat el protocol d’entrada al local, ens va acompanyar amablement a la "NO taula", es a dir a la barra. La carta em va semblar hiperextensa i tot tenia molt bona pinta. El cambrer (o "jefe de pista" ), conscient d’això, es fa oferir a triar per nosaltres i la veritat és que així ho vàrem fer. Els plats consisteixen en petites racions que al compartir-les permet tastar molta varietat.

(la barra donava a la finestra, així que les fotos estan fetes a contrallum)

El primer plat que va arribar va ser una tapa de "coppa de Joselito" amb una bona coca amb tomàquet. Un plat bo, però sense secrets.

A continuació van venir les olives Gordal de les que tothom parla i és un dels plats on es veu més la mà del "Tito Adri" ja que consisteixen en una "esterificació" que explota a la boca i que se serveixen d’una en una. Les olives anaven acompanyades d’un "montadito" d’anxova també molt bo.

Just després venia una tempura d’algues amb una vinagreta que em va agradar molt també.

La següent tapa van ser uns "mini Airbags" d’Idiazabal d’aquells que me’n hauria menjat una dotzena.

Després un tàrtar de toro i tomàquet amb polsim de vinagre i una base estil "pasta brisa"

Carxofes amb formatge manxego

Un caneló de bou de mar amb avocat, una combinació que mai havia provat i francament és espectacular i molt aplicable (salvant distàncies) a la cuina domèstica.

A continuació dues Ostres i un cornet de Ventresca (jo no menjo ostres per tant només puc donar la meva aprovació del cornet)

I finalment, i aquí vàrem demanar parar ja que tocaven encara uns quants plats de carn, uns sepionets farcits amb la seva tinta i amb "huevas" pel damunt, també boníssims.

A partir d’aquí van començar els postres que ens varen "deixar triar" després de portar-nos aquest "xuxi" de formatge "payoyo" que igual que les olives també estava "esterificat".

Els postres van ser uns bunyols de xocolata i dos cupcakes que a diferencia d’altres restaurants que quan arriben els postres el nivell baixa, en aquest cas no va ser així.

El vi que vàrem escollir va ser un DO Montsant, SantBru servit malauradament amb gots Riedel tot i que era majoritari el consum de cervesa (pagant, Estrella Damm canta).

En resum, dir que el meu pare s’equivoca no anant-hi. Es tracta d’un concepte interessant que exemplifica la tendència de popularitzar l’alta cuina adaptant conceptes i receptes aconseguint plats sorprenents però de gust i ingredients aptes per la gran majoria. Un lloc perfecte per deixar flipats a uns guiris de visita gastronòmica a Barcelona, uns amics llepafils amb pretensions de menjar cuina d’autor o una primera cita on vulguis impressionar a una "titi" que ben bé encara no saps si és compatible o no amb els teus gustos gastronòmics.

El preu per persona, sense comptar el vi, va ser de 60€.

Tot té aire vintage.. com a mostra el got..

Toto Restaurant
València 246 (Enrique Granados)
T. 934676729

Quan vaig llegir tota la parafernàlia al voltant de Totó ja em vaig dir "ufff..". I ja va començar el carrousel de posts "dels de sempre amb els seus: "maravilloso", "espléndido".

Però separant el grà de la palla, alguna cosa em feia intuir que podia ser suportable. I em vaig dir "hi aniré"... tampoc tinc tant a perdre i de tant en tant em cal alguna aventureta d’aquestes i encara que algú li costi de creure, sempre hi entro en positiu.

Vaig anar mentalitzat de menjar correctament i de veure un local més,del conegut interiorista Lázaro Rosa-Violánt, al que malgrat les meves ironies de llocs com Boca Grande, admiro molt el seu talent. Aprofito per dir que el local que prefereixo dels creats per ell, és Big Fish.

La realitat és que el local no em va pas decebre i en canvi el menjar em va sorprendre per la seva qualitat. No m’ esperava menjar bé allà. En canvi em va sorprendre i desagradar l’aclaparament de la sala, que fa que ja em digui "un cop i no más com santo Tomàs".

Ja sé que pot semblar cruel, comentar això atès que hi vaig anar un divendres nit a segon torn (si... va a torns de moment..). I també sé que si hagués acceptat l’ invitació, que em va arribar de manera indirecta i discreta a través d’un blogger de confiança, la perspectiva hagués estat diferent ... taula còmoda, ben atès... Però la gràcia del meu blog, és anar d’incògnit, que em posin en un lloc qualsevol i que els atabalats cambrers em mal serveixin. Aquesta és la realitat del lloc. Si hi vaig convidat i/o amb previ avís, el tracte és diferent i ja la realitat és una altre realitat...

En diferents blogs (només cal que busqueu a Google), he llegit cròniques entusiasmades i un fins i tot un posa "so excited" que veu "mesas colectivas como la table d’hôtes" del país vecino" (suposo es refereix a França .. no a l’altre veí Espanya). La veritat és que trobo súper morbós llegir aquests posts "so exited"... I que consti que no dic en cap cas que no siguin honestos... però la interacció (i "el papear gratis"), els fa veure una altre realitat... (apa "anònim".. ja tens carnassa..)... :)

Tornant al restaurant, ja d’entrada fa gràcia veure les tauletes del passadis d’entrada, on la gent sopa a tocar dels que esperen torn. Això, l’aglomeració i les taules sense tovalles ja va fer a exclamar la primera frase a la Marta... "això és una taberna".

Pels que no coneixeu a la Marta, us diré que es caracteritza pel seu sentit de l’humor, molt concordant amb el meu i per les seves frases a l’estil d’aquell personatge del conte de Hans Christian Andersen , que va ser capaç de dir al rei que anava despullat, quan tothom li deia que anava elegant.

Com les taules per dos són escasses (i a les del passadís no m’hagués deixat ubicar, tot i que ni ho van intentar), ens va tocar sense haver-ho demant i sense previ avís a la reserva, "la barra"... Si... si.. la barra que tenen al final, de cara a una cuina que no mostra res (que no és el Shunka ni el Koy vull dir). Però quan el simpàtic i airós cambrer que ens va acompanyar ens va senyalar els dos tamborets, la sorpresa és que eren inaccessibles d’arribar-hi sense fer aixecar a ningú. Vam esperar que passes de nou un cambrer per dir-li que no podíem arribar-hi i va fer aixecar la gent d’una taula i ja vam poder passar, tot i que sense possibilitat de que ens arribés algú a prendre la comanda.

Finalment una simpàtica cambrera, va tornar a fer aixecar la gent d’una taula per poder arribar a nosaltres i va dir amb gràcia "como estoy delgadita he pasado"... Val a dir que tot i que no ho fan d’entrada, quan insisteixes, saben canviar al català.... cal insistir, sense defallir, però en saben..;)

Com que cada canvi de plat era un drama, la cambrera va decidir fer moure tota aquella taula per tal de que ens arribessin els plats, però la única possibilitat de desplaçament, era ubicar-los de manera que el meu cul (ubicat a sobre el tamboret), quedava a una pocs centímetres del coll d’un dels de la taula. I aquí apareix la segona frase de la Marta:
"Si això t’ho fan a bar de Pep, la lies....".(Nota: bar de Pep, és un popular bar de poble en el que mai he estat a Mòra la Nova).

En fi, que vam menjar els plats que veureu a les fotos (que reitero van estar molt bé), però l’agobi, la calor, el soroll, em va provocar suar com si fos a ple estiu i això que només anava amb un polo.. Postres ho vam intentar, però després de molta estona d’intentar ens portessin la carta, ja li vaig dir a la Marta... "no aguanto més aquí" i vam pagar i marxar..

La "Bagna calda de verduritas con...."

Carpaccio d'aurada salvatge d'Arenys.... (¿?). Em va semblar de BLANES.. :)

El "cordero lechal"... cal a dir que excel·lent...

La cua de brau de la vall de l'Esla... De les millors que he menjat i sense tunejats "modelnos"

Reitero que els plats van resultat tots excel·lents i per sobre de les expectatives que tenia. El vi el vam prendre a copes... L’agobi i la incomoditat de la barra i el marge carregat als vins, va ajudar a triar copes en lloc d’ampolla. I que no m’oblidi... El pa genial...!. Coses de ser dels mateixos propietaris que Crustó.

En resum... local bonic, menjar bo, preus els que toquen pel lloc (80€ amb 2 copes de vi i sense postres per motius fora de la nostra voluntat ), i com sempre us dic, si us agrada això de l’aglomeració "el mogollón" i "mucho ambiente", us pot agradar. De moment tenien ple... ja veurem passat un temps...

Agafada del blog Gastrofilia amb permís... :)

NoNoNo

Ptge Lluis Pellicer 12 (Muntaner)

T. 934449901

El primer cop que vaig llegir d’aquest restaurant de recent obertura, vaig pensar “passo d’aquest lloc”. Un nom “gracioset” i que per fer més "gràcia", contrastava amb que els cambrers porten uns “Si” als davantals. Els que en coneixeu, ja sabeu que el meu sentit de l'humor, gira en una altre òrbita més "dura"... :).

També l'anunciaven amb el “reclam” de mediàtics que hi participen (i que evidentment no hi són) i a sobre llegint la brometa (repetida en més d’una ocasió), de que al sortir de NoNoNo, dius SiSiSi, ja imagineu que no és feia massa atractiu per mi.

Però darrerament i amb pocs dies de diferència, vaig llegir un parell de posts de dos bloggers amb els que compartim forces afinitats: El Jordi i el Victor i vaig pensar que li donaria una oportunitat.

El local ha quedat mono amb una decoració tipus collage d’anuncis antics de diari a les parets i han aconseguir fer oblidar l’aspecte més “ranci” anterior de quan en aquest local hi havia Saüc. L’únic que no han aconseguit els interioristes, és que hi hagi cobertura telefònica igual que abans tampoc havia ... però penso que això és massa complicat per un interiorista... :).

Ens va atendre inicialment un encarregat molt professional, ajudat d’un cambrer jove que vaig notar especialment nerviós i més quan obria el vi. Però be... res a dir.

La carta, d’aspecte modern i amb disseny, ordenada amb un desordre ben dissenyat, que de moment no saps si estàs als postres o als vins, però amb una mica de paciència vas localitzar els plats. Suposo que està més pensat de cara a que t’ajudin a triar, però no m’agraden aquests cos a cos, quan no conec el lloc.

També dir que penso que el lloc està pensat una mica per compartir peces de carn, doncs hi havia molts plats pensats per 2 o 3 persones, tot i que oferien la ració individual. Una mica a l’estil de Chez Cocó, però en format butxaca.

Vam triar uns porros confitats amb vinagreta de mostassa i unes verdures saltejades. No pensàvem compartir-les (jo volia els porros), però vist el “desequilibri quantitatiu”, vam optar per compartir.

Com segons una ració d’espatlla de xai, d’aquelles que quasi t’expliquen la fitxa de naixement i l’arbre genealògic del xai, però que val a dir que és de les millors que he menjat a la meva vida. I un filet de vedella més que correcte. Quan faig la conya de la “fitxa de naixement” del xai, va en el sentit de que suposo els agrada explicar l’origen de cada cosa, tal com he vist i podeu veure als altres blogs... “que si les verduretes de l’hort de Can Gallina de Canet, que si la vedella del Joan de la Pobla de Segur...

Vam demanar postres, més que res per fer temps, ja que vam arribar a les 21h i la tria va ser un sacher i unes peres Williams amb infusió de camamilla.

Bromes a banda, vam menjar be i és d’aquells llocs en que cap problema en tornar-hi. Tampoc em va provocar cap entusiasme espasmòdic, però parlant per mi, els meus dos plats estaven realment bons, l’ambient agradable i no acabaré amb un “SiSiSi”, sinó amb un està força be... :)

Els migdies ofereixen interessants menús, que un dia voldré provar. A la carta el cost total sense vi, va ser de 74€ per dues persones. Com vi vam triar un Petit Grealo 2006... Llàstima de les copes que no em van agradar massa ..

Tapeo

c/ Montcada 29

T. 933101607

El restaurant o tapas-bar tapeo, està al carrer Montcada. Quan passo per aquest carrer, ja ni em passa pel cap fer cerca de llocs gastronòmics. Conec i tinc publicat el Euskal Etxea, però no em fixo en res més, ja que la zona està molt orientada al la caça del turista. I just fa uns dies, el meu amic Ramon Roset, em va recomanar un lloc que vaig pensar provaria. El Ramon té un blog en que parla de vins i les seves recomanacions, són de confiança.

Es tracta d’un lloc de tapes i còmode, just en front de l’incombustible Xampanyet. Es un local estret amb una barra entrant a l'esquerra i un conjunt de taules altes a la dreta, de manera que es pot menjar a la barra o a les taules. Les taules altes i per tant els tamborets (o sillonets alts) que hi corresponen, no han estat mai un excel·lent en comoditat, però tampoc s’hi està malament. Puc dir que està decorat amb gràcia i predominant els blancs. Contrasta amb el record que jo tenia del local, quan fa temps hi havia en aquest mateix lloc una pizzeria en la que no es menjava pas malament.

Es un de lloc de tapes, però sense lliure circulació de les persones, ja que tothom seu com si fos un restaurant clàssic. No sé si m’he explicat massa, però resulta curiós i s’hi està be.

Vam optar per compartir alguns plats que mostro a continuació i acompanyar-ho amb un Jaspi negre, DO Montsant de Coca i Fitó. Com curiositat, la carta de vins és una prestatgeria on mostren els vins que ofereixen mitjançant ampolles en la que cada una d’elles, porta el seu preu ben marcat. Podem dir que tenen una oferta de vins més que correcta.

Els plats que vam escollir van ser "Ensaladilla russa" (sense foto),dues Bombes de la Barceloneta, Albergínia amb mel, Ceps amb mollejas i moll d’os (aquest va ser el plat estrella). També una truitade xorisso. I com postres un "pa, oli i xocolata" que ens va deixar molt bon gust com final d'àpat. El cost sense vi, va ser de 42€ per dues persones.

En definitiva... un lloc que tampoc és per fer el desplaçament expressament per anar-hi, però que si esteu per la zona, us permet menjar molt dignament i amb comoditat. Val la pena tenir-lo present.

Per començar amb força el 2013, una petita reflexió en lloc d'una crònica de restaurant.. ;)

La pregunta - reflexió és:El combinat de moviment 2.0, xarxes socials, cròniques comprades, acabarà provocant als restaurants, un efecte contrari a l'espera't?

O acabarem tots alienats, al ritme dels llocs que ens recomanin les agències?.

M’explico… Ha arribat un punt en que el fet de llegir en plan viral, les meravelles d’un determinat restaurant, em provoca més desconfiança que no pas ganes d’anar-hi. Hem arribat a punts que sembla difícil que hi hàgim arribat.

Escric això "inspirat" en la darrera parida que he llegit aquests dies… Si mireu el link a que faig referència aquí, podreu veure la llista de restaurants nominats a "Restaurante Revelación Madrid Fusión 2013". No tinc ni massa idea de que és això del "Revelación Madrid Fusión 2013" ... He mirat la llista per curiositat i em trobo amb una sèrie de restaurants espanyols que logicament desconec i com a únic representant de BCN, nominen a Suculent.

I em cauen a terra... aquesta és el sentiment exacte... em cauen a terra. Conec Suculent i no hi vaig pas menjar malament. Podeu llegir la meva crònica aquí i a més resulta que ha estat el post més llegit aquest 2012 del meu blog. Insisteixo que hi vaig menjar correctament i que no tinc res en contra aquesta gent.... Però d’aquí a "restaurant revelació", la cosa és ridícula. Suculent és un lloc on es menja bé, però que també pateix dels següents defectes:

-És un antro incomodo (i no dic pas lo de "antro" en sentit pejoratiu)

-Et serveixen el vi amb copes d´Inédit rentades amb rentavaixelles

-Les taules, bastant incòmodes són de fusta molt rústica i sense estovalles. La gràcia és que estan fetes amb l'interior de neveres velles del mateix local ¿?¿?.

-En ocasions pots trobar música "en viu"... una mica de "flamenquillo"

-El servei, més que cambrers professionls semblen els típics amics de barri. Alguns recordareu l'història dels macarrons de la "iaia Leonor" .

En fi… que si això és el restaurant revelació, que vinguí Auguste Escoffieri i reinventi la cuina o ja ho posem tot en mans de les agències de publicitat. Això en realitat és una OFENSA als restauradors que treballen dur i amb qualitat.

Sé que en aquest punt algú pensarà "per què em poso on no em demanen?". Però només vull intentar compensar l’engany a que ens sotmeten històries com aquesta i evitar que la gent caigui en aquests paranys i amb el desencís ocasionat, s’acabi perjudicant el sector.

Si algú s'hi sent identificat... No volia ofendre.... :)

No sé com ho veieu... però cada cop provoca més desconfiança la relació restaurants – xarxes socials – cròniques comprades. Existeixen una "màfies" en les que o estàs amb ells o contra ells. Les integren periodistes, bloggers i altres satèl·lits. Si pagues com restaurant, la teva "quota" mensual", tens notes de premsa, reportatges i "xarxa"... Els llocs que no paguen, els ignoren.. i si algun és posa en contra, queda maleït...

I ningú ho denuncia publicament... els restaurants perquè tenen por... i molt "generadors d'opinió", per allò de "el que se mueva, no sale en la foto..". En fi... aprofito per desitjar bon 2013...!!.

Piccola Cucina Italiana

La Floresta (Sant Cugat)

Al costat del semàfor de la carretera

T. 628 638 878

Es tracta d’un lloc interessant, tot i que en vaig sortir mig emprenyat. Però vull deixar clar que hagués pogut sortir molt content. No sé s’hi tornaré, però us el recomano per la seva EXEL·LENT RQP i pensant que l’experiència pot ser bona, tot i que en meu cas es va mig espatllar. El vaig descobrir a partir d’un comentari que em va posar al meu blog el Jordi Castaño i que ell l’havia publicat en el seu i que podeu veure fent clic aquí. Ell en va sortir content.

Està a la Floresta, just a pocs metres del semàfor que hi ha a la carretera que uneix La Floresta amb Sant Cugat. L’aspecte exterior és deficient, però això ja ho sabíem abans. L’interior està més cuidat i és d’aquests llocs en que tot orbita al voltant del maître- propietari, que ell mateix es presenta com Vittorio i ja diu que "la carta soc jo".

Comença a explicar els plats i menús que ofereix. Tot és econòmic i vam demanar el menú degustació a veure que ens portaven. La cosa va començar molt bé amb els plats que mostro a continuació. No vaig anotar els noms, però ja veieu que la cosa va de variants de mozzarella, de pastes, caponata, etc. Una mica com fer un "tour de cuina"per Itàlia rural. Però en realitat estaven bons i de cada un d’ells haguéssim repetit.

A partir d'aquest assortiment, ben servit amb amabilitat rapidesa, van començar els problemes. Un no és pas el primer cop que em passa i ja accepto la meva part de responsabilitat... Aquests maîtres - propietaris que els agrada centrar l'atenció, quan no els segueixes el guió, en ocasions s’acaben girant. I puc jurar que no vaig fer cap de les meves bromes ni gags, però alguna cosa va passar que l’atenció va acabar decaient fins el llindar de la desatenció. Jo no sé si és el meu aire incrèdul o escèptic, però aquesta situació, no és pas el primer cop que em passa. Fins i tot he pensat que no li molestés que fes fotos dels plats, que degut a la poca llum en alguna va saltar el flash. Mai demano permís per fer fotos, ja que les faig mig d’amagat i si demanés permís, em caldria explicar perquè les vull i no vull comentar res del blog, per no distorsionar el funcionament habitual.

L’altre problema, va venir quan després dels plats anteriors i de cara al "plat principal", ens va preguntar-si menjàvem fetge i li vam dir que cap problema, que menjàvem de tot... i la freqüència d’arribada de plats es va aturar de cop. Si en els primers 25 minuts ens van portar tot el que heu vist a les fotos, els altres 25 minuts van ser d’espera.... (I tot això amb una ocupació de 3 taules de 2 persones!!).

Ja quan la cosa passava de mida va venir i ens va dir tot incomodat i sense més explicació, que el fetge no seria possible (Igual se’ls hi va cremar...?¿?¿). I a la primera alternativa que va oferir vam dir que cap problema. Però per arribar l’alternativa, que la veieu reflectida a la darrera foto, va caldre esperar encara una bona estona més i era un senzill tros de carn amb salsa putanesca... (perdoneu la qualitat de la imatge).

En resum, que sense l’incident del fetge, que ni tan sols va ser la nostra elecció, hagués pogut estat una molt bona experiència, doncs del tema empatia passo bastant.

Però reitero que se’l notava incòmode amb nosaltres, mentre a les altres dues taules, continuava amb les seves bromes. I mira que una de les taules per substituir el fetge, els va haver de fer no sé quantes propostes... En tot cas ens vam adonar que l’incident del fetge, el va alterar i vam escoltar com esbroncava als de la cuina "esto no es un juego... vivimos de esto", els va dir tot enfadat.

Ja per acabar dir que a la primera part de l’àpat, hi havia la seva dona controlant i servint... La davallada va començar casualment quan ella va desapareixer ... No vull ser mal pensat, però igual es d’aquells homes que no se’ls pot deixar sols....:). :). Sort que tot l’àpat amb vi recomanat per ell, no va arribar als 50€ els dos i per això he dit de bon principi, que recomano l’aventura. Si algú hi va, agrairia feed-back...
　

　

Agafada de 11870.com

FUTAMI

Enric Granados 10 (Aragó)

T. 935150312

Fa il·lusió trobar novetats com Futami. Són aquests llocs que apareixen sense fer massa soroll, que et recomanen alguns amics de confiança (el boca – orella de sempre) i que quan vas, surts content i amb ganes de tornar-hi,per tal de consolidar l’opinió.

Aquest lloc és Futami, que podríem catalogar de nou japonès i autèntic. Està al carrer Enric Granados, quasi tocant Aragó pel costat mar.

El local és senzill i sense complicacions. Quan vaig reservar, no vaig demanar cap lloc en concret, però a l’arribar ens van oferir la barra. Vam dubtar, ja que les barres a no ser que ofereixin espectacle de primer nivell tipus Shunka o Koy, sempre resten intimitat i obliguen una mica a la interacció, però vam acceptar i va estar bé.

La barra està dominada (així ho vaig interpretar, doncs mai pregunto), pel propietari japonès, que encara no dominava cap dels idiomes “normals” a BCN, excepte anglès.

La curiositat és la maître catalana, que ha treballat de professora al Japó i és comunica amb japonès amb el cap de barra. A la barra hi ha un ajudant català, que les passa canutes amb els perfeccionismes del cap de barra, que fins i tot es preocupa de l’angle i orientació en que deixen un plat de sushi a la barra pels comensals. I ho dic en positiu... A mi m’agraden els perfeccionismes aquets quan no són forçats (faig l’aclariment, ja que cada vegada és més freqüent que algú confongui la meva ironia “natural” amb crítica negativa).

Vam prendre un xarrup d’ostra, pollastre teriyaki, sashimi maguro, un assortiment moriwase i hosomaki d’anguila. Els plats van estar excel·lents, destacant el xarrup extraordinari, el pollastre molt, molt bo i l’anguila a nivell restaurant japonès estrella... i ja enteneu que vull dir. Gaudiu amb les fotos els que no teniu problemes amb el peix cru..

Atenció..!!. vam fer la foto quan ja haviem menjat dues peces

Com postres un gelat de wasabi (m’encanten els gelats de wasabi) i com vi... quasi em fa vergonya confessar-ho, però la carta de vins era tan pobre, que lo més decent era el “gos verd”..... grrrr.... I és que m’agraden tan poc els verdejo com els xarel·los...

Tinc ganes de tornar-hi, doncs a banda de que m’agrada la cuina japonesa, aquest lloc em va sorprendre. I penso que la barreja de japonès autèntic amb gent d’aquí en el contacte directe, ajuda força en la comunicació. Que conec més d’un lloc que per donar “autenticitat”, posen algun xinès de front-end, pensant que el confondrem amb un japonès i a sobre de sentir-te enganyat, la comunicació és xunga. El cost dels plats que veieu, sense comptar el vi, va ser de 60€ en total. Podem dir que molt bona RQP.

Un comentari final...Nosaltres vam sortir contents, però conec un parell de personas que han anat en "dia punta" i s'han quexat de que el servei és molt lent. Nosaltres hi vam anar un dimarts nit i erem 4 gats i el servei va anar perfecte.

Aprofito per posar un link al post de l'amic Jordi Luque, que també ha publicat Futami i ho ha fet amb una descripció més detallada de la seva oferta.

Agafada de bookstyle.net...

Monvinic

Diputació 249 (Rambla Catalunya)

T 932 726 187

Montvinicés un dels meus llocs preferits, per anar a tastar un vi al capvespre. La seva oferta de vins a copes, és impressionant i sempre tenen curiositats i novetats que valen la pena.

Però Montvinic, no és només això, sinó que està complementat per un ampli i espectacular
restaurant, on brilla el saber fer de Sergi de Meià. La carta és curta i projectada sobre les parets a través de típics projectors que s’utilitzen per les presentacions. A mi que els que em coneixeu sabeu que sempre he anat “al dia” en temes tecnològics, ja imaginareu que m’encanta, de la mateixa manera que m’encanta poder triar el vi a copes a través de tablets (tot i que aquí l’ergonomia del programari, no la van encertar del tot). I m’encanta pel fet de que és una oferta viva, en la que si a les 20h decideixen que ja no obren més vi d’un determinat tipus, aquest vi deixa d’aparèixer a l’oferta.

La carta projectada en temps real...

El restaurant està configurat per taules “comunitàries” llargues, però que com sempre deixen un bon espai entre comensals, permet molta més intimitat que llocs en que les taules són individuals, però tens els veïns a 80cm.

Vam optar per compartir uns bunyols de bacallà i una amanida de ceps i com segons vam optar per uns lletons de xai i per cabrit de Tòrrec fet a baixa temperatura.... La llàstima (i mea culpa) és que amb el festival de la tria de vins, em vaig oblidar de fer les fotos dels dos primers.. I només tinc les dels segons. Coses que passen quan els plats són atractius i no conviden a espera...:). En tot cas els 4 plats excel·lents...

Lletons de xai, saltejats amb verdures

Cabrit de Tòrrec amb verduretes..

El lletons que aquí es consideren un plat poc apreciat, a França i en concret els de vedella (els famosos riz de veau) es venen a preu d’or.... i tot i que imagino que allà seleccionen més el bestiar, em costa molt d’entendre aquest fet. A París els trobes al voltant dels 40€/kg al mercat i aquí els venen a les parades de menuts. Si algú dels que em llegiu, sabeu més detalls, s'agraeixen als comentaris.

I mentre gaudiem del sopar la Marta, em va deixar anar una de les seves reflexions i em va dir més o menys així: T’has fixat que aquí, on hem estat ben servits, hem menjat molt bé, hem tastat uns vins de gran qualitat i servits a la perfecció, pagarem el mateix que vam pagar a Toto?”

I una vegada més em vaig sentir gilipolles... I tenia tota la raó. El servei de Montvinic, és tan bo i professional, que fins i tot sap greu anomenar-lo “servei”. Res a veure amb el de Toto i l'estil “cambrera delgadita”. Tot està pel damunt... entorn, comoditat, servei, varietat del vi i fins i tot el públic.... I estic comparant dos llocs de nivell, geograficament propers i mimats per la premsa... És com per pensar-hi.. A continuació podeu veure els postres..

Sopa de cacau amb cremós de xocolata i gelat

I els vins van ser a copes i donant llibertat als que servien:

Per un dia vins no catalans... :). I amb una agradable sorpresa amb el de Grècia..
El preu del sopar sense comptar vins, va ser d'uns 85€ que més o menys va ser el preu de Toto, tot i que allà no vam prendre postres i si dues copetes de vi .... #nohaycolor..

Si voleu veure la meva anterior publicació de Monvinc, feu clic aquí

Les Figueres

c/ de la Font 38

Gratallops (Priorat)

T. 977830422

Més informació

Com ja sabeu soc un gran admirador del Priorat com comarca i evidentment dels seus vins. I ara fa un parell de setmanes vam aprofitar per visitar Les Figueres, ubicat a Gratallops i al mateix lloc on abans estaven Els Irreductibles.

Ja havíem estat a "Els Irreductibles" quan estaven "en fase final". En aquella ocasió no ens va agradar massa, però com tampoc feien ostentació de res, ni es venien com el que no eren, vaig omitir publicar-lo.

Després el restaurant va canviar de mans i tocava provar. I en tot cas l’èxit de tastar un bon vi, ja és un plus que ajuda a anar-hi. El restaurant ara està a càrrec dels de Clos Figueres, productors de vins de prestigi com el que porta el nom del celler i d‘altres que podeu veure a la seva web.

Només aquest vi, ja mereix la visita

L’espai que ocupa aquest lloc, també val la pena la visita i la seva oferta de menjar és fàcil. De fet anàvem allà a prendre un Clos Figueres i a "menjar alguna cosa". Però realment ens va agradar el que vam menjar... Vam compartir d’entrada uns embotits de la Vilella, molt bons i naturals i unes croquetes totalment casolanes.

Com segons un pollastre al vi i xai a la brasa, que era una opció senzilla, però em va venir de gust i més quan em van assegurar que el xai era de qualitat. La llàstima és que amb la conversa i el bon vi ens vam oblidar de fer les fotos dels segons.. :(

Curiosa carta amb filat de galliner

Com vi i tal com ja he comentat vam prendre un Clos Figueres que és el seu vi insígnia i que una de les gràcies del lloc, és que el serveixen a preu botiga i de botiga no cara. Teniu la seva descripció al meu blog.
Aquest restaurant és una bona alternativa per fer una sortida al Priorat i dinar en un lloc amb ‘glamour’. Comentar també que al facebook anuncien calçotades i el dia que vam anar, just a l’arribar ens va agafar un calfred, de veure una taula gegant a punt i una de petita al costat "para los niños" i no he pas d'amagar que els restaurants "amb niños" no són el meu habitat...

Però afortunadament aquests grups ‘urbanites’ que van a fer calçotades, sempre tenen integrants que arriben amb important retard i vam poder dinar amb tranquil·litat ja que quan ells van començar, ja estàvem a punt de cafè. Per tant, va ser un dinar tranquil i bo, en un marc agradable i sense soroll gràcies a arribar molt puntuals.

Agafada del seu facebook...

El 33

c/Tordera, 33 (Gràcia)

T. 936762552

Ja tenia intenció de publicar el Restaurant 33 ara fa uns mesos, però una inoportuna avaria al meu IPhone va ocasionar la pèrdua de les fotos.

La setmana passada vam tornar...Em sentia en deute amb mi mateix d’haver anat a un lloc que m’havia agradat i no haver-lo publicat. Ofereixen cuina mediterrànea, amb productes de proximitat i excel·lent RQP

Està al carrer Tordera a Gràcia i ofereix un espai agradable, amb servei amable les dues vegades que he anat. I en aquesta ocasió i a diferència de l’anterior, ens van recomanar d’entrada un menú que tenia bon aspecte.

20€ i sense sorpreses

Suposo que la crisis, que colpeja molt fort el món de la restauració, els ha forçat a oferir un menú a preu tancat. La nostra idea era anar a la carta, però quan veus que ja et posen el menú, te’l recomanen i a sobre veus que t’agrada l’oferta, tampoc cal dubtar.

Vam optar de primer per Amanida de tomàquet per mi (mai demano amanides, però havíem dinat fort) i Tomàquet confitat amb ruca i formatge.

Això van ser uns entreteniments

I com segons Calamarsets saltejats i Magret d’ànec que no estava al menú, però el van oferir com una alternativa més.

Com postres i al veure el meu poc entusiasme en aquest apartat, que ja em feia passar al cafè, ens van dir si volíem compartir uns formatges i ens va semblar genial.

I com vi, tot i que tenen una interessant oferta de vins a copes, vam optar per un Priorat i en concret el Formiga de Vellut, que ja publicaré a la secció de vins.

En resum, un lloc tranquil i agradable amb tracte excepcional i natural, molt de tu a tu com a mi m’agrada. Ja sé que això del servei és molt subjectiu i fins i tot algun "llumbreres" anònim, m'ha dit en alguna ocasió que no s'ha de parlar del servei, però per mi és important trobar algú proper, agradable i natural....

I el preu, tal com deia sense sorpreses... 20€ per cap més el cost del vi.

Evidentment em va agradar més l'ocasió anterior quan vaig anar a la carta i en que vam demanar bacallà, pop i uns bunyols molt bons... però ja no em recordo de massa més.

　

Bardot

Enric Granados, 147 (Diagonal)

Tel. 932 002 214

http://www.bardotbcn.com/

Just ara fa un parell de setmanes, vaig anar amb un amic a Bardot. Quan em va dir d’anar-hi, ja em va avisar fent conya de que es tractava d’un altre espai a càrrec de l’interiorista Lázaro Rosa-Violán.

La gent em fa conya a resultes del meu post irònic dels lavabos de Boca Grande, però em manifesto admirador de moltes de les seves creacions. I la seva feina a Bardot em va agradar. Segurament el fet de que el local sigui més recollit, li dóna més naturalitat que a altres creacions més macro.

Bardot, és el típic local de l’eixample de BCN, en forma de "U", que té dues entrades al carrer i al buit de la "U", hi ha l’escala i ascensor que puja als pisos superiors.

A l’entrada trobem una barra i al fons i també a l’altre extrem de la "U", les taules. En quant al menjar, anava de convidat del meu amic i per tant vaig deixar la tria a les seves mans. Els plats que ens van servir van ser:

Unes zamburinyes (en català crec que seria 'petxina variada'), una cassola de closca, un tataki de tonyina i un risotto força curiós en que hi havien fruites de bosc. Jo no soc massa de barrejar dolç/fruita amb salat, però ens va sorprendre fins el punt de demanar-ne una segona ració i així acabar el dinar.

El servei va ser molt amable, però de tantes ganes de ser atent, algun dels cambrers preguntava amb tanta freqüencia si tot anava bé i si ens agradava, que quasi interrompia la conversa... Però millor això que aquells llocs que passen de tu i penso sincerament, que amb el rodatge, aquestes coses s'afinen.

Em va sorprendre l’èxit que tenia el local, doncs quan vam sortir estava ple total i la barra també. I això té mèrit quan no ofereixen menú de migdia. En resum, un lloc que em va agradar i al que tinc ganes de tornar un dia ja mirant la carta amb més detall.

Divendres pasat, llegint el suplement de La Vanguardia "Què Fem", he vist que precisament els caps de setmana, oferien menús, però no en sé més detalls.

Del preu no us puc comentar gaire, ja que no vaig pagar jo. Però amb les imatges de la carta que he deixat, més o menys us podeu fer el pressupost. Quan hi torni, ja podré comentar aquest detall.

I molt bonic el vídeo promocional que han fet i que he "pillat" de la seva web ... Si teniu uns minuts, val la pena... m'agraden els vídeos ben fets... llàstima de la música que té algún toc "espanyolito"... ;)
https://vimeo.com/57927213

Els olis...

Comerç 24

c/ Comerç 24 (Born)

T. 933192102

www.comerc24.com

El dia dijous dia 7 de febrer va ser el sant del meu fill i també el meu i normalment ho celebrem anant a sopar amb una mica més de luxe que el normal.

Un parell de dies abans, vaig voler fer la reserva a Monvinic i ja em van dir que estava complet. Vaig intentar en un altre restaurant i tampoc hi havia taula i llavors em va venir al cap el Comerç 24 i vaig reservar allà.

Mai havia estat, sabia que no era un lloc massa per mi, però vaig pensar que faria "festa". El local estava tristament buit... a la nostra zona amb capacitat per unes 14 taules, érem 6 persones i un cotxet de nadó (suposem que dins hi havia nadó!). I en la resta del restaurant crec que hi havia només una altre parella.

Vam optar pel menú festival que porta tot el que veieu a la imatge a un cost de 80€ per persona. Hi ha un altre menú amb més plats encara.

Evidentment la cuina d’aquest lloc és de nivell (no parlaré ara de Carles Abellan i bla, bla ,bla...) i el número de persones treballant aquell dia, crec que triplicava o quadruplicava el número de comensals. Per tant, ben servits, amb bona qualitat, però sense que cap plat em vagi deixar amb records especials. Si he de triar un parell, diria que el zarusoba de navalla i la pizza sashimi.... però bàsicament els dos anaven de peix cru... Vull dir amb això, que tampoc el mèrit és massa de la cuina... I per aquestes plats, ja tinc els meus admirats Shunka i Koy.. I sense voler semblar "faltón", confessaré que el "plat" que vaig gaudir més, va ser el mini tast d’olis que obria el sopar.

Us poso algunes de les fotos més o menys en ordre de carta. Les dels postres, entre que d'alguna em vaig oblidar i les altres van sortir borroses, ja no les poso..

I el vi?... hehehe... això ja va tenir més marro. Vaig demanar el S’Alou (DO Empordà), més que res perquè en tenia bones referències i no l’he tastat mai. I com em sol passar darrerament amb massa freqüència, als dos minuts apareix algun sommelier i em diu que no el tenen (amb mil excuses, tot i mol més dignes que les del Freixa Tradició i la "furgona dels dissabtes").

El que no em va agradar és que a partir d’aquest moment, ja no vaig poder treure'm de sobre el sommelier que em volia "ajudar" a la tria (suposo que els faltava més d’un vi i així evitava la segona fallida). El vaig pretendre ajudar "donant pistes" amb un "he triat el S’Alou, perquè no l’he tastat mai , mentre que molts altres de la llista ja els conec". Crec que si sap escoltar, ja té pistes de que no soc cap primerenc... però no ho va entendre i el diàleg va continuar així (S=sommelier).

S: Com els agrada el vi... ?... Digui’m com... (una mica en plan sec, dolç, afruitat ...??)

Jo: (amb un xic d’ironia) No tenim acord de taula... a mi m’agraden les carinyenes del Priorat i el meu fill prefereix els cupatges més estàndard amb més varietats.

S:... Ja.... però com els agrada....?

Jo: (cara de circumstàncies....i mirant la carta sense fer-li massa cas)

S: ...Tenim un que es diu Venus que està molt bé...

Jo: ..Si... el Venus és un vi que m’agrada molt, que sempre soluciona, però vull tastar alguna cosa nova

S:(com estranyat)... L’ha tastat el Venus??

Jo: (ja una mica alterat)... Si ... Porti’m un SantBru...

No sé... no té més importància, però si ja et demanen un vi dient que el motiu és voler-lo tastar i que de la carta, molts ja els coneixes, penso un sommelier, ajudant de sommelier o cambrer d’un lloc que pretén anar d’aquest nivell, ha de tenir més ma esquerra i més quan no el convides a la tria ni li demanes opinió...

Total, que vam sortir ben menjats (sense tirar coets tampoc eh?), amb la Visa força "perjudicada" i pensant no sé quan temps els queda de vida, però que en tot cas a mi no em tornarien a veure... Just sortint el meu fill va deixar anar una frase que ara no recordo exactament, però venia a dir que l’estil global del lloc, no estava en consonància amb els temps actuals...

　

ICHO

Carrer de Déu i Mata, 69

Tel. Ja no cal :(

Tenia previst publicar aquesta setmana el restaurant japonès ICHO i just el darrer dia de febrer, anunciaven el seu tancament provisional.

Ho LAMENTO de veritat.. He estat en 3 ocasions a ICHO i les altres dues no el vaig arribar a publicar. I aquesta tercera vaig quedar amb dubtes de si fer-ho o no i finalment he decidit fer-ho, encara que sigui a nivell d’homenatge. Em limitaré a mostrar al final del post, les fotos del dinar que vam gaudir.

I dic que em vaig quedar amb el dubte, ja que el menjar estava excel·lent igual que el local. També el servei va ser correcte, però alguna cosa no em va agradar que ara ja no és el cas de retreure-la, però és possible que fos deguda al desànim dels “darrers dies”. Però la valoració global va ser bona i fins i tot vaig enviar a sopar allà pocs dies després, a unes persones que m’estimo molt i que em van demanar consell per fer una celebració.

Com que no cal parlar del futur d’aquest lloc, aprofitaré el post per repetir coses que ja he dit moltes vegades, però que m’agrada recordar de tant en tant, per rebatre algunes crítiques que circulen al voltant del meu blog.

Publico la majoria de llocs als que vaig. Si surto satisfet publico sempre i si surto amb dubtes, callo en més ocasions que no pas publico. Però quan decideixo publicar “peròs”, ho faig en general amb intenció, de que si ho acaben llegint els responsables, aprofitin per fer un “oido cocina” a partir del meu escrit. I sempre intento fer-ho donant un toc d'humor, tot i que com sempre dic, és el “meu humor” que no tothom comparteix.

En cap cas el meu objectiu és "fer mal", però tampoc el de “quedar bé” que tant preocupa a algun bloguer o periodista en promoció... I sabeu per què em dóna igual quedar bé o malament?. Ho resumiré en 3 punts...

1.- No tinc aspiracions periodístiques i us asseguro que si tornés a néixer, aquesta carrera no estaria en el meu top-ten de preferències. I ho dic amb tot el respecte pels que s’hi dediquen.

2.- No tinc cap interès en promocionar-me en el món de la gastronomia. M’agrada gaudir del seu producte i prou. Mai he estat massa de contes de “vora el foc” ni d'històries edulcorades d'aquestes que avui es porten per explicar el perquè d'un lloc..

3.- No jugo al joc de sopar gratis a canvi de 10 tuïts i un post. I no hi jugo perquè no vull sentir-me utilitzat. Tinc mesurat (he fet dos experiments reals) l’impacte econòmic que comporta un post i us puc assegurar que és molt superior al cost del sopar que em puguin obsequiar i per això no vull jugar al joc. I a més tinc molt clar que si vaig de convidat, aquell dia tot són “flors i violes”, diferents en general al dia a dia (L’exemple de LaLola de les Arenas, és de lo més esclaridor i didàctic).

Dit això i si heu llegit fins aquí ja us he atabalat amb les meves reflexions (que de fet i tal com diu algun anònim, em repeteixo massa), ja us deixo les fotos dels plats de la meva darrera estada a ICHO, just abans de que m’operessin, que els que em coneixeu, sabeu que actualment estic en bon camí de recuperació.

Una mica de Japó

C/ Arago, 104 (Urgell)

T. 620 040 461

Una mica de Japó, és un d’aquells llocs curiosos que té BCN i del que ja fa temps llegeixo bons comentaris. En vaig llegir un al blog Gastrofilia, també al blog 4 Palillos i a altres llocs que ara no recordo. Ells mateixos defineixen el seu estil, com menjar casolà japonès. I ja us dic abans de continuar que no fan sushi... :). I que és súper econòmic com veureu.

Quasi em va costar de trobar... entre que fan obres a la façana de l’edifici i que l’entrada és prou discreta, no vaig veure'l pas a la primera passada. Vam anar-hi fa quasi un mes, doncs com sabeu ara estic de baixa.

Un cop entres, et trobes una cuina-barra en la que un amable japonès (que parla un perfecte català) et reb i ja passes a les taules altes i tamborets (tot made Ikea). La carta és inexistent i està penjada al sostre com si fossin banderoles, tl com podeu veure a la foto.

Tal com deia, no fan sushi ni altres variants a les que ens tenen acostumats els japonesos i pseudo japonesos que tenim aquí. No té res a veure... És com una taberna, amb menjar econòmic i tot molt curiós. Permet somiar que estàs al Japó per uns instants en un barri perdut. I jo per aquestes coses tinc prou imaginació...

També dir que està pensat a nivell plat únic. I això és el que vam fer, tot i que d’entrada vam demanar uns excellents gyotzas com entreteniments.

Com “plats principals”, vaig escollir (amb l’ajuda del cambrer) un senzill plat d’arròs, amb ou i carn de porc i el típic bento, en el que ells posen els components del dia. Pels que desconeixeu el concepte de 'bento', és una caixeta amb compariments a l'estil de plat combinat.

Fins i tot un ban pa de pessic de postres..

Reitero que estem parlant de sopar “a la carta” per pocs diners, però si valorem la RSP (m’ho acabo d’inventar... Relació Satisfacció Preu), us he de dir que molt alta. A continuació teniu la nota final i els plats que vam menjar.

Com podeu veure 31,60 per dos, 'wine included"

I parlant de vi, tenen vi Mariol "si o si". I ho dic com punt negatiu tot i que he de reconeixer que no ens va fer agror d'estòmac ni mal de cap. I parlo de Mariol per posar llum a un tema... Un dels descendents d'aquesta fàbrica de vins (no diré celler), ara té una bodega a Barcelona que s'ha posat de moda i a més freqüentada per tota la tribu de modernets i/o gafapastes (dit amb tots els respectes).

I amb un ingeniòs marquèting boca-orella i un bon vermout a granel, s'ha convertit en un punt 'cool' (cosa que m'alegra). Però per inèrcia i de manera inconscient, alguns ja parlen maravelles dels 'vins del Mariol', que no dic que siguin dolents, però són més d'embotelladora que no pas de celler... es a dir bàsics, bàsics, basics... Tot i que reitero que aquest no ens va fer agror d'estòmac ni mal de cap, que ja és un punt..!. I de fet content de no haver-me trobat un 'riojilla'.

7,5 eurets... al menys era #vicatalà

9 de la Borriana

c/ Borriana 9 (centre antic de Sabadell)

T. 937 459 749

Feia molts dies que no sortia a sopar ni pràcticament de casa. Exactament 18 dies..!. I precisament coincidia en que al restaurant 9 de la Borriana, tenien organitzat un sopar maridatge al voltant de la tòfona, amb blancs de la Borgonya.

Vaig anar caminant amb les crosses (de fet està a 100m de casa) i aprofitant per celebrar que ja m’havien tret els punts i la meva evolució és positiva fins el moment, tot i que encara em falten dies per poder conduir i fer vida normal.

El menú era temptador i us el mostro a la següent imatge. Tots els plats van mostrar nivell, però si cal destacar un, aquest seria el del Cruixent de bacallà amb crema de carxofes i tòfona. Sempre el bacallà té gran nivell al 9 de la Borriana, però aquest cop i com dirien en castellà “se salió”.

També va destacar entre els 13 participants que gaudiem del sopar, el cor de carxofa del Prat amb foie i tòfona i el fals canelóde patata, bolet i tòfona i això no vol dir pas que els altres plats no agradessin, però aquest van guanyar per "votació popular". Al final teniu les fotos.

Pel que fa al tema de vins, van oferir sis Borgonyes del productor De Montille, que precisament és un dels participants al mític documental Mondovino i evidentment del bàndol dels que formaven part del “pensament clàssic” pel que fa a les elaboracions. El de la dreta que va servir pels postres, era un Pinot Gris de l'Alsàcia.

El Paco Querol (sumelier i co-propietari del lloc), va començar el tast amb una 'petite boutade' en la que a l’estil tast a cegues, va oferir el primer vi i al mateix temps un Chardonnay d’aquí, perquè féssim la comparativa. I tot i que els Chardonnay d’aquí era prou digne, les diferències eren notables fins al punt en que pràcticament tothom va endevinar quin era quin. I em va referendar el que sempre dic... Jo fa anys quan veia que una etiqueta posava Chardonnay, rebutjava el vi per sistema, fins que vaig tenir l'oprtunitat de tastar Chardonnays de la Borgonya (i més tard d’altres procedències) i em vaig dir “ostres... aquests m’agraden”.

En resum, una molt bona vetllada que per mi tenia un significat especial i vam gaudir de la tòfona, que la temporada ja està a les acaballes. Mireu quin goig que fan,

La Verema

Compte d'Urgell 88 (Consell de Cent)

T. 934 516 891

Hi han llocs a BCN com La Verema, que no t'hi fixes encara que hi passis sovint i en canvi amaguen sorpreses.

Fa uns 10/12 anys, em van portar a aquest lloc al carrer Urgell i em va sorprendre. Però mai més hi havia tornat, fins que l'altre dia les casualitats de la vida, van fer que bellugant-me per la zona, passés per davant de La Verema i decidís entrar (pels que em coneixeu, dir que la visita va ser fa unes 5/6 setmanes).

La Veremaés un lloc senzill que sempre ha tingut fama per les variacions en que presenta les carxofes i quan és temps d'aquesta flor, val la pena aprofitar. I alguna cosa deu tenir el lloc, que em recordés ell, després de tant de temps.

Es tracta d'un espai senzill que fins i tot pot semblar 'abandonat' si el comparem amb les ostentacions de disseny que es porten avui en dia per l'Eixample, però com contrast, vam tenir un molt bon sopar i molt bon tracte. El lloc permet diferents nivells de despesa.... O vas a les tapes senzilles o et decantes per plats recomanats de temporada, que poden pujar més. També té fama per les ostres. Teniu aquí els suggeriments fora de la carta normal.

La nostra tria va ser:

Una barreja de bolets d'hivern amb torrades (molt bona.. tant que ens vam oblidar de la FOTO!)
Unes patates braves (potser el plat menys destacat)
Unes crestes (amb la foto quan ja en faltàven)
Unes croquetes (molt bones també)
I dues racions d'un dels plats estrella, que és el quartet de carxofes i que estava tant bo, com bona pinta té la foto.

Ostres... !!.. La FOTO..!!... :( ..ja no quedava res...!!

4 carxofes presentades de diferent manera... Recomanable..

Com vi vam triar un Tempus DO Terra Alta, molt del nostre gust. El cost dels 6 plats i cafès, va estar pels 55€ sense el vi. El preu mig és més baix, però vam triar 3 coses de les d'alta gamma del lloc: La barreja de bolets i els DOS plats de carxofes.

En resum, un lloc senzill i ben curiós al que probablement tornaré.

Avui toca reflexió, que de tant en tant m'agrada...

Una de les coses que més trobo faltar quan llegeixo cròniques de molts restaurants, són les inicials EMHO que explicaré que volen dir, per si algú no ho sap.

No voldría que interpretessiu aquest post com explícit de la sèrie #fentamics. Sense anar dedicat a ningú, va dedicat a tots (jo m'incloc també) i deixo clar que la frase que faig referències per il·lustrar el tema, pertanyen a ‘guru’ de la gama ‘periodistes’ i no pas a bloggers, que no fos que algú se sentís al·ludit.

Cada cop que llegeixo paràgrafs com el que reprodueixo a continuació (podria mostrar un munt d’exemples més), és quan em venen ganes d'escriure la reflexió i avui ha tocat.

"....La mozzarella, qué buena, es casera, de leche de búfala de l’Empordà y mascarpone (demasiado aceite en el aliño)......."

I em pregunto ... Que vol dir “demasiado aceite?”. Existeix una mesura canònica per la quantitat d’oli?. Ja sé que esteu pensant en excés o manca desmesurada, però dubto que en restaurants de nivell, com el que es referien, surtin d’una límits normals. Penso que posen oli, al criteri que el xef considera correcte..

Llavors que vol dir excés d’oli?… En tot cas seria “Excés d’oli EMHO”, que expandit significaria “Excés d’oli En Mi Humilde Opinión”.

Segur que tothom ha viscut l’experiència de fer una amanida en grup o un senzill pa amb tomàquet i el que per un és massa oli, per l’altre és poc. I què?. Penseu que un és l’expert i la resta els ignorants?. I el mateix podria explicar dels punts de cocció, dels graus de picant, de les textures i d’altres particularitats de la cuina.

En el meu cas en alguna ocasió, he rebut crítiques –sempre anònimes- en el sentit de que no em definia en els punt de cocció o en les textures. I sempre he dit el mateix... No em veig capaç de criticar les elaboracions de qualsevol cuiner professional. Els meus estudis de cuina, es resumeixen en uns 10/12 cursets, dels que els de més nivell són 6 o 7 monogràfics a Hofmann. I per tant la meva opinió rarament passa del m’agrada o no m’agrada degudament matisat.

Potser l’únic dels periodistes/bloggers que segueixo, al qui crec no li caldría posar EMHO, és el Philppe Regol per la seva trajectòria professional, darrera els fogons també (i que ningú ho interpreti com un intent d’apropament cap aquest senyor eh?... que ja sabeu que no em "caso" amb ningú).

En fi... que seguiré pensant que aquestes frases lapidàries, millor amb el complement EMHO, encara que les digui algú que fins i tot sàpiga explicar com cuinen els valents.

Només ha estat una reflexió a l’espera de que em donin l’alta, pugui conduir i aportar nous restaurants, tot i que encara em queda algun pendent de publicar i dissabte ja vaig sortir de restaurant..!.

Però és que avui en dia en alguns temes, sembla que qualsevol xitxarel·lo, sàpiga més que el que realment en sap... Ja fa temps que passa amb l’ensenyament, on tothom es pensa saber més que el professional de docència... Ara ja en el món de la cuina i precisament en una època en que els cuiners han rebut formació sòlida ... I així anem...

Llamber

Fuscina 5 (mercat del Born)

T. 933196250

www.llamber.com

Ja sabeu que quan veig masses “publicacions” d’un mateix lloc, en un espai curt de temps i totes ‘so excited’ amb l’experiència gastronòmica (el que abans anomenàvem un sopar), la desconfiança m’augmenta de manera proporcional al número de publicacions. I això em va passar amb Llamber.

Al final he acabat anant i puc dir que és un lloc original i en el que es menja bé i sense parides.
Feia 5 setmanes que no sortia de casa, degut a la recuperació i tenia ganes d’anar a un lloc que m’agradés i desitjava especialment que no fos cap fiasco. La darrera experiència abans de l’operació no m’havia deixat massa bon gust de boca.

El local és bonic, ben decorat i encara lluirà més quan l’antic mercat del Born estigui acabat, que ja comença a fer goig. El servei és amable i proper. I com sempre dic, això no tindria que ser notícia, però donat el panorama de servei que ens trobem en moltes ocasions, val la pena valorar-ho.

I el menjar, va de rollo asturià i ben resolt. Ja ens van explicar d’entrada que estava pensat per compartir tot i que lo normal era demanar 4 o 5 plats per dues persones. Vam triar els següents,

Uns daus d’albergínia amb mel i a l’andalusa, que tot i que bons, vam enyorar els xips d’albergínia amb una mica de mel del bar Mundial que ens encanten.

Una ‘patatines’ amb cabrales i praliné d’avellana que vam trobar molt bones. Es tracta d’unes senzilles patates petites amb cabrales, molt ben presentades.

Una ‘morcilla’ amb calamarsons, molt ben presentada com veieu a la foto. La ‘morcilla’ tallada longitudinalment, feia de base i els calamarsons, anaven pel damunt. Ens va agradar molt també.

I com quart plat hem demanat la taula de formatges catalans i asturians, que com molts plats és podia demanar mitja ració. Però hem triat la sencera i així ja acabàvem l’àpat. I ja sense ni mirar els postres, directament als cafès.

En resum, cuina asturiana més o menys actualitzada i modernitzada, en un entorn modern i ben servit. Segurament la percepció ha estat millor que si haguéssim anat un vespre, que pel que sé, està molt més ple i evidentment el servei va més de bòlit, però això va una mica per atzar i com sempre he dit, per fer una crítica ben ponderada, caldria anar al mateix restaurants en diferents moments, cosa que no seria bona, ni per la meva salut ni per la cartera.

I a mi personalment m’agrada més aquesta cuina més ‘guarra’ de la ‘morcilla’ i el cabrales que no pas les desconstruccions o els’ chevitches’ sense els que avui en dia, sembla que una cuina, no sigui cuina... Vull dir amb això, que vaig dinar bé i cap problema en tornar-hi.

Vam agafar vi a copes i val a dir que tenen una bona oferta. Malauradament els vins catalans no són majoria, però hi ha una oferta decent. El dinar amb 3 copes de Priorat (La Petite Agnès) i cafès, va sortir per 64€. Com curiositat i mostra de que han cuidat detalls de decoració, porten el compte en caixetes curioses com aquesta...

Com resum, dir que no passa a la llista del meu "top ten", però que ens va agradar i que cap problema en tornar-hi, ja sigui al restaurant o a la zona de barra de l'entrada. També ofereixen un interessant menú de migdies.

German’s Miquel

Consolat de Mar, 28
(just a 2a línia de mar)

Cambrils

Tel. 977.791.653

www.germansmiquels.com

Encara que el temps no va acompanyar aquesta Setmana Santa, teníem ganes d’ obrir la temporada de Cambrils i així ho vam fer després de quasi 4 mesos d’absència a German’s Miquel.

Tal com he dit en altres ocasions, German’s Miquel, no és cap 'must' gastronòmic i si en canvi un lloc amb honestedat 100% , amb un tracte natural i amb una cosa sorprenent que no he vist en cap altre lloc... I és que pràcticament la totalitat de la clientela, són coneguts del Xavi, que és copropietari, maître i el que calgui. Entren gent i penses "potser aquest són nous...". I no ... resulta que també es coneixen i pel nom i tot quan escoltes el "Hola Xavi"... Realment sorprenent i alhora una garantia.

A Germans Miquel’s en dies festius o temporada alta, la reserva és imprescindible i es pot anar amb diferents nivells de pressupost. Des de un àpat de picar amb producte econòmic, fins demanar peix i marisc al gust de cada un, passant per un arròs que al meu gust són dels recomanables de la zona.

A part dels arrossos, dues coses a tenir en compte allà, són els típics "entremesos de peix i marisc", que es demanen com "plat únic", tot i que van arribant de mica en mica i la "mariscada", que al meu gust quasi és excessiva en quantitat, tot i que d’una RQP sorprenent.

Aquesta vegada vam optar per demanar coses al nostre aire. Calia celebrar inici de primavera i que jo tornava a conduir després de quasi 2 mesos..!. i aquesta va ser la tria, tot a compartir:

De primer 6 ostres

Després unes escopinyes planxa

Uns excel·lents llucets fregits (la ració era doble, però quan vam fer la foto ja només quedaven el 50%). Aquest plat és un fix, quan anem allà i normalment el serveixen amb llucets més petits.

Uns excel·lents escamarlans a la planxa

I una popets especialitat de la casa i que quan són temporada, provoquen passions. Els anomenen Popets Magi amb honor d'un client habitual. Estan guisats lentament amb molt d'all i quasi podríen servir de plat únic acompanyats de bon pa per sucar...

Una mica per fer-vos a la idea de costos i sense oblidar que es tracta de peix fresc i de qualitat, els cost respectiu dels 5 plats va ser de 18, 9, 14, 21, 20€. Però el cost mig d’un àpat de picar o fer un arròs, és sempre més econòmic.

Si una cosa he de criticar, és la carta de vins que al meu parer, és massa senzilleta. Però quan coneixes el lloc i fas un estudi sociològic del públic, i veus que el que demanen és belluga en moltes ocasions per la franja del blanc pescador (Si... encara existeix!!), algun Riojilla pels clients de més enllà de l’Ebre i fins i tot algun Albarinyo d’aquests modernets d’etiqueta a topos i nom guai... ja entens el perquè de la carta de vins.

Per sort també tenen l’Ètim blanc que soluciona força i també alguna altre cosa interessant.

No és pas el primer cop que publico German's Miquel i si voleu veure el darrer post, feu clic aquí.

La cuina d’en Garriga

Vaig oblidar la foto i la he agafat de traveler.es

Consell de Cent, 308 (P. Gràcia)

T: 93.215.72.15.

www.lacuinadengarriga.com

Fa temps que observava i en ocasions entrava a aquest curiós "colmado" amb nom La cuina d’en Garriga, que podeu trobar a Consell de Cent, entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.

És el típic lloc en que pots entrar a buscar productes, difícils de localitzar en altres llocs com poden ser, sals especials, espècies molt concretes, curri de nivell i un munt de coses més.

Però de fa uns mesos (no sé si molts o pocs), han reconvertit la part més interior en un agradable lloc per menjar i amb bona cuina i molt bon servei. En altres blogs, trobareu la cronologia exacta del canvi i els "motius filosòfics"... Però ja sabeu de la meva manera anònima d’anar als restaurants i del mínim diàleg que normalment tinc allà amb el personal.

El local està aconseguit i l’annex que ofereixen al final a ma esquerra, és realment acollidor, donant la sensació que estàs en un magatzem ben endreçat i sense "cartró-pedra". Vam sopar-hi el dia de Champions del Barça i per tant l’ambient era tranquil, però no pas desert.

Em va agradar el tema dels vins, en que cal aixecar-se i anar a les prestatgeries on veus tota l’oferta i amb preus botiga. No vaig entendre si calia mirar i demanar el vi després o ja l’agafaves directament i l’obrien quan el trobaven a la taula... Vaig optar per la segona opció i ningú en va esbroncar... :)

Foto agafada de la web del restaurant....

Vam optar per compartir una bresaola (fines rodanxes de carn de vedella assaonada) amb encenalls de parmesà que ens vam oblidar de fotografiar. Tot matèries primeres de molta qualitat.

Com vaig oblidar de fer la foto, he agafat una "semblant" d'un blog que anomenat recetin.com... :)

Com segons vam optar pels famosos macarrons que tothom parla amb elogis i un roast beef. Els dos plats excel·lents i he de dir que sense haver llegit les recomanacions d’ altres blogs, mai haguéssim demanat macarrons (queda com cutre no?), però vam encertar de ple.... a més d’estar fets amb pasta de qualitat, els presenten "tapats" per una fina cap de porc ibèric i gratinats amb comté. Aquí teniu les fotos:

Com postres i en la línia habitual, no ens venien masses ganes de res, però per acabar el vi (per cert una troballa a nivell RQP i gràcies a l’assessorament de l’Anne Cannan que casualment sopava també allà), vam demanar un formatge Compté. Aprofito per dir que a nivell de formatges, La Cuina d’en Garriga, dóna molt de joc amb molt bona oferta i possibilitats.

Per cert el vi va resultar d'una RQP espectacular. És de la zona del Mont Ventoux, amb 50% garnatxa i la resta carinyena i shirà. Molt agradable en nas, amb molta fruita i especiat..

Vaja... que em va agradar tot i no puc dir cap dels meus "però". Ja sé que no és cap "must" gastronòmic, ni crec que ofereixin esferificacions ni cebiche... :) però vam menjar molt a gust i amb un servei molt agradable. A més un lloc fàcil i proper, doncs la zona m’agrada... A pocs metres del Passeig de Gràcia, no es pot demanar més i com que jo soc de fora de BCN i no tinc "orgullo de barrio", com presumeix tenir algun bloger, la zona m’encanta.... :)
Ja veieu no ho puc evitar el meu #fent_amics ...:)

PS... Com algú (en plan de conya), m'ha preguntat si vaig anar convidat, degut a no trobar "peròs", mostro la factura del lloc i aprofito per dir que els vins són a preu de cost i cobren un concepte per "descorche"... cosa que trobo molt correcte i m'agrada.