HOJA SANTA
(Author: Esther Meya)
Av. Mistral 54
T. 93 348 21 94
http://ca.bcn50.org/
Com veieu, avui no és diumenge i en Ricard publica. Estrany... Soc Esther Meya i tinc el plaer d'inaugurar la secció “guest blogger”.
Òbviament, primer de tot, gràcies Ricard per convidar-me a escriure al teu bloc. És un enorme honor (glups, i enorme responsabilitat). Fa molt de temps que sóc seguidora entusiasta i el seu bloc és una de les meves primeres referències quan faig consulta d'algun restaurant. Després del piloteig, al lio, a la teca, a per feina.
HOJA SANTA
Vagi per davant que sóc gran admiradora de l'univers Adrià, amb els seus 'pros i contres', però ho sóc. He anat a tots els restaurants de l'òrbita dels dos germans i sempre he sortit molt satisfeta (a alguns molt molt molt satisfeta). I l'Hoja Santa podria ser l'únic que m'ha decebut. Això, és clar, condiciona el què escrigui a partir d'ara...
Per què dic “podria” ser l'únic que m'ha decebut? La meva reflexió general no seria en sí que el restaurant pròpiament m'hagi decebut. La qüestió és que esperava més (maleïdes expectatives). Del restaurant? Sí. Però, sobretot, de l'alta’ cuina mexicana. Potser la cuina mexicana no dóna més de sí i els matisos gustatius són els què veus en un restaurant mexicà normal, però llavors la conseqüència és que no pots vendre ‘alta’ cuina sent-ne conscient i a preu força elevat per un menú degustació que no ofereix gaire més que un bon mexicà (a Barcelona n'hi ha uns quants) a molt millor preu.
Es menja bé a l’Hoja Santa? Sí, només faltaria, es menja prou bé però amb una no bona RQP. I no parlem ja de l'increment de la factura final amb la beguda.
El restaurant és prou maco i dista bastant de la típica decoració mexicana 'tex mex', com veieu a la foto, de l'entrada i la cuina oberta.
El servei és quasi bullinià. Què vull dir? Que és quasi perfecte. La qual cosa s'agraeix moltíssim en un menú degustació. Això es paga, es clar. Bastant proper, però no pesats. La nostra cambrera era mexicana i t'explicava coses interessants, amb la “pega” que a la descripció de la meitat dels plats no entenia quasi cap ingredient. Quins noms més difícils!
Com funciona el restaurant? Hi ha carta. Força extensa. Amb noms estranyíssims. Què et recomanen? Que ells et munten un menú degustació personalitzat i que tu no penses. Fet! Sí que et fan preguntes i et demanen alguna preferència pels plats finals. Peix, carn. Tot i així, deu anar a ratxes de segons quan vas, però penso que el dia que hi vam ser tothom tenia el mateix menú degustació. No gaire personalitzat, doncs.
I comença la sagnia a la factura final. Perquè comença el torn de margarites, micheladas i demés... Abans, però, et porten la varietat de picants mexicans, per obrir boca. S'ha de dir que el tema picant als plats està molt cuidat i no hi ha res extremadament picant, el qual jo agraeixo perquè trobo que l'excés de picant mata sabors...
De margarites en vam tastar de dos tipus (l’habitual de tequila i el de mezcal), molt bons els dos, tot i que jo em quedo amb l’habitual. El de mezcal té un regust fumat que a mi no em va convèncer.
El meu company de fatigues gastronòmiques va combinar els margarites amb micheladas. Jo la vaig tastar una mica. Però era força suau, especiada i pèl picant. No seria la michelada ideal.
I també amb un tepache de pinya i taronja, com un suc mondo i lirondo, amb cert gas i un pèl especiat. Res a destacar. No vam repetir tepache,
El menú comença, com si no, amb unes olives esferificades, que aquí es diuen “aceitunas cantina”. Picants amb chipotle i xile i marinades amb llimona. Ja sé que és com tradició adriànica, però aquí no em calien. Tot i que molt bones.
Com a “picoteo” seguim amb limón margenita (res a destacar i ja em vaig començar a mosquejar), oreja de cerdo (no aguanta cap comparació amb una bona cotna) i jicarita lote (per sort, vaig començar a notar sabors mexicans: un nacho de blat de moro amb mezcal, caviar i chipotle).
Las tostaditas d’aguachile amb gambes i el caldito de camarón és un dels plats a destacar. Vaja, el caldito. És espectacular. Densitat i sabor intensíssim amb un picant molt aconseguit, que no s’emporta el sabor, si no que el potencia. Se’t fa curt.
Havia d'arribar. El quesito huitlacoche. També destacable. Us podeu imaginar que amb aquests noms anava boja prenent notes.... La responsabilitat del bloc!
Quesito fet amb fong, panotxa i unes tortitas negres molt bones. Un punt de picant molt ben trobat.
Seguim amb la tortilla huauzontle (posant-ho fàcil, eh?), amb verdolagas i sala de tomàquet, i la infladita cochinita pibil (plat també típic que s’ha de tastar sí o sí als mexicans). Per mi la tortilla sense cap cosa més que una textura especial. I la infladita sí, amb més recursos gustatius que la tortilla (només faltaria) però sense massa més recorregut.
Ara ve el plat més insuls de tot el dinar, l’amanida jitomate. Un plat pensat com a fresc i lleuger, amb tomàquets, crema de lote, salsa de mongetes i formatge ranchero, però amb molt poc sabor. Suposo que està pensat per separar una mica els entrants dels plats ja més contundents. Però, en realitat, com no havia tingut sensació de massa sabors fins llavors, no em feia falta aquesta separació.
Comença la teca seria. Ceviche de dorada i recado negro. Espectaculars els dos. El ceviche al seu punt de marinat, picant, peix fresc. El recado negro no l’havia tastat mai. I val la pena. És un plat maya. Un “aderezo” del Yucatán, amb cendres de pimientos, xiles, espècies diferents i llavors d’achiote.
Seguim amb peix i carn. Jo no menjo carn. Però la costilla tamal la vaig tastar. Estava molt bona. El tamal és un adob i aquest estava fet amb chile guajillo, a banda de la milers de picants i espècies més.
Destacar el taco de ceviche de dorada. Exquisit. Tot i que hagués agraït que el peix del taco fos diferent del ceviche anterior. És un detall que al pensar el menú degustació a cuina haurien de tenir. O estalviar-se un dels dos plats.
Tot i l’aspecte de la foto, de fanta de remolatxa, l’ostra estava molt aconseguida (jo no en sóc massa amant). Ostra banyada amb aigua de Jamaica, amb hibiscus i remolatxa. Molt refrescant. Si has menjat carn, ve molt de gust en aquest punt del menú. Ben trobat.
I s’acaba el menú amb un taco, obvi, pel carnívor i un mole, obvi, per l’herbívora.
Taco de conill (que també tasto) amb puré de chicharito (no el del Madrid. broma de la cambrera) –que són pèsols verderojos- amb un punt picant. Excel·lent plat. Perdoneu, però em vaig oblidar de fer-li foto!!
El mole de verdures, molt vistós. El mole bo i pèl picant, al punt. La tria de verdures, una mica sosa.
I no, no va ser el final desl salats, perquè com som uns ganes, vam tenim un extra. Amb molt bon resultat. El bacallà negre. Piplán de bacalao negro. Tan de moda ara. El bacallà negre, no el piplán. Piplán papanteco, de Veracruz amb una molienda de llavors de carbassa, hoja santa i tomàquet, entre d’altres.
Els postres, com tots sabem, no serien el forts dels mexicans. En part, ho corroborem, doncs, també a l’Hoja Santa. Primera tongada, la destacable, per bé: gelat de lote i taco de cafè. El taco bastant aconseguit, però correcte i prou. Però molt bé el gelat de lote, plat amb blat de moro, xocolata i dulce de Leche.
I la tongada no destacable, la corteza de xocolata i la nube d’hibiscus.
Acabat àpat amb tallat i mezcals diversos (resum: mezcal para todo!). I petit fours.
En definitiva, menú desigual, amb alts i baixos a un preu elevat. Ens ho vam passar bé (som facilons, també és cert), vam gaudir, però un gran talent comporta una gran responsabilitat, no?
Destacar que les begudes quasi ens fan doblar el que es paga de menjar. Si ets prou bevedor i no demanes vi, els margarites i les michelades van que volen.
Per acabar, perdoneu la qualitat de les fotos i, sobretot, espero que ningú deixi de seguir el Ricard per culpa meva, sigueu piadosos. El cost total per dues persones va anar al voltant dels 210€. Una mica més econòmic, us sortiria el germà petit d'aquest i que comparteix entrada: La taqueria Niño Viejo publicada fa un parell de setmanes aquí mateix.